Al meu pare

Content, estic content, alleugerat perque el pare no ha patit en exces, tot i la seva llarga enfermetat. La mort li arriba a bona hora, sense sofriment excessiu, havent viscut una vida còmoda tot i el seu problema de comunicació, sabentse estimat i conscient de que els que l’envoltevem sabíem de la seva estima per nosaltres.

Integre, sincer, reservat, solitari però mai sol. Arriba el día en que ens deixa com ell voldria, sense estridències, sense queixes, sense donar més feina de la que una malaltia com la seva pot comportar. Em sento lleuger i estic segur que ell també.


Home lliure, que tot i marcar un camí, assenyalar els inconvenients, les preferències, les guies que creia més favorables per al proïsme, va ser sempre respectuos amb la llibertat d’acció, pensament i “modus vivendi”. Em sento orgullós...

Pal de paller i senyor, sempre ferm i ben posat, amb qui els seus fills sabíem que sempre hi trobaríem aixopluc, que sempre hi seria. Almenys, jo sí ho sabia!

Llàstima no haver pogut comunicar més, llàstima de no fer l’esforç, de no incentivar-li el desig de millorar el problema de parla, però va ser el que volia, ja li anava bé, era així!. No obstant sempre he cregut que va ser el seu gran error, però ja no es hora, es hora de lloar-lo, acaronar-lo, de mirar-lo als ulls i desitjar-li bon viatge. 
Que retrobis a qui fa molt temps que no veus, eh Anna!. 
Que puguis vigilar a Juanet, que segur que la lia!.  


Us agraïm a tots la vostra presencia aquí per acompanyar-nos en l’adeu a un home lluire, estimat i respectat!. Ara només espero que el Barça li dongui un bon sopar aquesta nit!.

Moltes gracies i que ens tornem a trobar algun dia.